
Aquesta
volta va ser diferent, ja no era una excursió pel camp que havia
programat Carles, aquesta volta jo era la que l’havia organitzada i
gestionada, i, per tant, hi havia un pes molt més gran de
responsabilitat sobre mi.
Tinc
que admetre que estava tant nerviosa com l’altra volta, hi havia
molta més gent i el dia anava a ser més llarg, la qual cosa
implicava que devia estar més temps pendent de que tot sortira bé.
Malgrat
el retràs a l’aplegada, Cristóbal, el guia local que vaig
contractar, ho va saber dur tot més que perfecte. Només aplegar em
va enganxar del braç i em va dur a prendre un cafè amb ell, mentre
els demés també hi feien el seu descans. Em va estar contant coses
sobre la seua feina, experiències i em va donar algun consell per a
tranquil·litzar-me.
Si
tingués que descriure a Cristóbal amb una paraula, eixa seria
“vida”. És indiscutible que aquesta persona va nàixer per a
l’ofici al que es dedica. Ens va fer un recorregut molt ric i
complet. Visitàrem el submarí Peral, la Plaça de l’Ajuntament,
el Carrer Major i el Barri del foro Romà entre altres. Gràcies als
coneixements i el sentit de l’humor de Cristóbal, ens vàrem
amarar culturalment i de la forma més amena i divertida possible.
Cristóbal, ens vas encantar.
Després del recorregut, ja pel nostre compte, vam veure el teatre
Romà, que també ens va agradar molt i ens dirigirem cap al
restaurant “Tambalache” per a dinar. Allí el menjar fou
exquisit, i pel que vaig veure el vi també (hi van demanar unes
quantes botelles). Al dinar vaig estar xarrant amb algunes de les
persones que encara no coneixia com es la nova presidenta, Emilia,
molt agradable i cordial, Amparo, dona a la que vaig veure molt
segura i decidida de si mateixa i que em va donar l’enhorabona pel
viatge programat, Antonia, que si té alguna cosa ben clara és que
estima moltíssim el seu poble, i Suny, amb el seu somriure
impossible d’esborrar.
Després
de dinar, algunes més roges que altres, ens dirigírem cap al museu
naval. Allà un guia voluntari, d’eixos que han viscut de primera
mà el que t’estan contant, ho va fer magnífic, encara que de
vegades quan disfrutes perds la noció del temps.
Al
acabar amb el museu, ja ens vàrem encaminar cap al bus que ens duria
de tornada a Gandia. Aplegàrem tard, ja que el camí va ser més llarg
de l’esperat, i això que se’t passa el dia i no fas rés més,
però, com diuen Amparo i Suny: “primer has de fer el que t’ompli
i després la resta”.
Text: Raquel Pla
Fotos: Vicent Creus
Text: Raquel Pla
Fotos: Vicent Creus