
Malgrat
les “curvetes” el viatge fou preciós, les vistes eren
impressionants: una vall que veies des de les altures, pins, romer,
timó i tota mena de flora mediterrània. Nomes aplegar ens en vam
anar a esmorzar, com si totes aquelles “curvetes” les haguéssim
fet amb “fúting”.
Però
res, em van enganyar completament, aquestes persones estan molt més
en forma que jo, i m’ho van demostrar en la caminada que vam
realitzar en acabar l’esmorzar. Després de les fotos, per suposat.
Ens
vam endinsar en un pintoresc camí rodejat de tarongers i caquiers, i
des d’on contemplaves les muntanyes i la vall. Carles, “el que
manda” segons Marleny, anava de cap de grup, ell s’encarrega de
guiar-nos per les rutes que creu convinent allà on anem, i tinc que
dir que no es va enganyar, vam veure paisatge, i del bonic. A demés
vaig tindre oportunitat de estar xarrant amb ell una estona, em va
contar algunes de les rutes que ha fet, la qual cosa em va fer veure
que vull saber més. Pel camí també vaig estar parlant amb altres
de les excursionistes, interessades en conèixer-me un poc més,
molt grates i amistoses.
En
primer lloc vam aplegar a la Fontarda. Allí vaig fer la meua primera
explicació, que a pesar de ser extremadament breu, estava que
tremolava. Malgrat això, el somriure de les persones que
m’escoltaven, i sabien dels meus nervis, em va donar la força i
ànim que necessitava.
D’allí
vam seguir la caminada fins aplegar al Monestir de Santa Maria de la
Valldigna, on vaig seguir amb una altra de les meues explicacions,
després de les fotos, per suposat, i ja amb un poc més de
confiança.
Al Monestir vam veure
l’església, amb una arquitectura de l’època molt complexa i
detallada que em va fascinar, la Sala Capitular i el Palau de l’Abat.
Per veure aquests no ens va fer falta cap guia en pràctiques, ni
professional tampoc, perquè ja hi estava Llorenç, que també
proposa i dirigeix caminades. S’agraeix la intervenció “de algún
espontáneo” que diu Marleny, aportant el seu gra de saviesa
cultural.
Després
de recórrer el Monestir, ja ens encaminàvem cap a casa amb bessos i
acomiadaments. El matí es va fer realment curt, i no puc dir rés
més que gràcies.
Gràcies
per l’oportunitat, per la bona estona, per l’aprenentatge i els
nous coneixements, que de segur en son pocs per als que queden, i que
si tinc ara ganes de qualsevol cosa, es de seguir aprenent amb
vosaltres.
Text:
Raquel Pla
Fotos:
Vicente Creus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada